Aquesta obra excepcional és, alhora, una carta nàutica amb rosa dels vents, línies de rumbs i una representació de les regions habitades del món conegut, amb les seves particularitats naturals, històriques, geogràfiques i comercials, així com les divisions polítiques

Un encàrrec per la reialesa

L’any 1373 Joan I d’Aragó, que tenia una coneguda predilecció per les belles arts, la literatura i l’astrologia, encarregà un mapamundi amb la intenció de regalar-lo al seu cosí Carles VI, amb motiu de la seva coronació com a nou rei de França.

El primogènit de Pere el Cerimoniós desitjava una carta nàutica completa. Pare i fill tenien gran interès per la geografia, tal com demostrava el contingut de la seva biblioteca, on s’hi podien trobar diversos manuscrits de viatges a l’Orient, destacant especialment els de Marco Polo, Oderic de Pordenone i Joan de Mandeville.

Mallorca: important centre de producció de cartes nàutiques i receptor de les més grans expedicions

L’origen de l’Atles es vincula a l’obrador de la família Cresques.

El pare, Cresques Abraham, d’ofici bruixoler, rellotger i constructor d’instruments nàutics, era una gran dibuixant il·lustrador de mapamundis de luxe. Va ser el màxim representant de l’Escola Mallorquina de Cartografia, honrat amb el títol de Magister mappamundorum et bruxolarum.

El fill, Jafudà Cresques, va ser mestre de les cartes nàutiques de la Corona d’Aragó.

El mapamundi més complet de la història

Es tracta d’un mapamundi que integra elements de les tres cultures vigents al segle XIV: la cristiana, la jueva i la musulmana.

Amb la Mediterrània com a centre, el document complet permet tenir una visió global del món tal com el coneixien en el moment de la seva elaboració: Europa, Àfrica i Àsia, des del meridià de les Canàries fins a la mar de Catai, la Xina, i des del tròpic de Càncer fins al paral·lel 60°N, a l’alçada de la península Escandinava.

Un dels tresors més preuats de la Bibliothèque Nationale de France

En la primera monografia dedicada a l’Atles Català (o l’Atles de Cresques), escrita per J. A. Buchon i Josep Tastu, publicada l’any 1839, es fixa l’any 1375 com a data d’acabament del manuscrit, conservat en aquell moment a la Bibliothèque Royale de París, l’actual Bibliothèque Nationale de France.

Aquesta teoria, generalment acceptada, va contribuir de forma decisiva a la redescoberta d’aquesta excepcional obra, que havia viscut uns anys en silenci entre el 1400 i el 1800 aproximadament.